L'Endemà Informa: Acaba un gran COS07

Ja està... els aficionats al teatre gestual i al mim haurem d'esperar 360 dies més per poder gaudir del proper COS... Amb tot, els espectacles que han ocupat els principals indrets culturals de Reus aquesta setmana han estat a l'altura del que demana el públic i del que exigeix un festival que ja duu 10 edicions i que cada any millora i es reinventa.

Era complicat oferir un millor homenatge a Marcel Marceau. El teatre de màsqueres alemanyes de dissabte a la nit al Fortuny va ser la cirereta d'un pastís amanit amb la companyia rusa Derevo el divendres al Bartrina. A destacar: Paul Leni, Deja Donné, Au mens i Yllana. Però el més espectacular de tot han estat els festivals de carrer que, tot i ser pocs, han mobilitzat grans quantitats d'espectadors. Reus ha tornat a demostrar que és una ciutat culturalment molt activa i preparada per assolir i acollir festivals complicats a nivell de públic com el COS.

Per l'any vinent caldrà millorar el programa... no perquè aquest any hagi estat un mal any... ans al contrari... però la gent de Reus té ganes de COS... i això només es mantindrà si cada any el nivell augmenta... per molt complicat que sigui. En aquesta línia, Lluís Graells, programador del festival, va declarar a l'Endemà que ja s'està treballant per la 11ena edició, el COS08.

L'Endemà informa: La Primera boda juantxi de Reus

Ariel Santamaria s'ha estrenat com a "sacerdot" de l'Ajuntament i ja ha casat la primera parella reusenca. Santamaria, regidor per la Coordinadora Reusenca Independent, no va poder casar els seus amics vestit d'Elvis Presley com volia, però tot just acabar els tràmits legals es va vestir amb el seu vestit de les grans ocasions i els va obsequiar amb un repertori musical digne del Rey del Rock.

Després de la boda l'Ariel va visitar els estudis de Punt 6 per a ser entrevistat per l'Endemà. En directe ens va assegurar que el fet de casar una parella va singificar molt per ell, que es va emocionar moltíssim, i que el dia és tant important com el de la investidura. L'Ariel també es va queixar que no pot casar com ell voldria, però va voler treure importància al fet, i va assegurar que la seva voluntat és la de continuar casant, si pot ser vestit d'Elvis, però que vol seguir acontentant les 15 parelles que ja li han demanat que els casi.

El saló de Plens de l'Ajuntament de Reus es va omplir aquest dissabte per veure l'Ariel Santamaria fent el seu primer casament. La primera parella reusenca casada per un juantxi a l'Ajuntament. No serà l'única... i nosaltres que ens n'al·legrem!

L'Endemà Informa: Sergi Belbel celebra els seus 20 anys de director amb una "pel·lícula"

A la Toscana és la nova obra del cèlebre dramaturg català Sergi Belbel. Sota la seva direcció hi tornem a trobar a Jordi Boixaderas i Lluís Solé, dos dels actors de moda a Catalunya gràcies a la seva participació en diferents serials televisius i que ja havien treballat amb Belbel al Mètode Grönholm de Jordi Galceràn. Però aquest cop Belbel tortura desenfrenadament a Boixaderas sense la clau d'humor de la darrera obra... Això sí, ho fa en un marc gairebé cinematogràfic, una obra desgloçada en infinitat d'escenes breus en les que varia completament el decorat, la il·luminació, les textures, els colors i fins i tot les parets... una autèntica coreografia mecànica i tècnica dirigida a la perfecció per un dels grans del teatre català.

A la Toscana és una obra que parla de la crisi dels 40 anys, la renúncia a la vida i l'espera de la mort, les pors interiors i eternes de l'ésser humà i el desamor. És un cant a la vida, però també un cant a la destrucció de les relacions matrimonials. Una meravellosa descripció del que és i pot arribar a ser l'amor. Direcció meravellosa... text meravellos... actors meravellosos? Doncs no. Boixaderas decep després de les seves actuacions a Fi de Partida i El Mètode Grönholm i Lluís Solés està mal aprofitat...

Amb tot, l'obra és un autèntica joia teatral. Omple tots els sentits de l'espectador i el commou i el fereix en tots i cadascún dels moments àlgids del text (que en són uns quants).

Fitxa Tècnica:

Autor i direcció: Sergi Belbel . Intèrprets: Jordi Boixaderas, Lluïsa Castell, Cristina Plazas, Lluís Soler . Disseny d’escenografia: Max Glaenzel, amb la col·laboració d’Estel Cristià . Disseny de vestuari: Montse Amenós . Disseny d’il·luminació: Kiko Planas (aai) . Música: Albert Guinovart . Disseny de so: José A. Gutiérrez . Caracterització: Toni Santos . Ajudanta de direcció: Cristina Clemente . Producció: Teatre Nacional de Catalunya

El protagonista d'A la Toscana és Marc (Jordi Boixaderas), un home que pateix una crisi sentimental amb la seva parella, la Joana (Cristina Plazas) tot i viure en una situació professional envejable. El seu amic Jaume (Lluis Soler) amaga un secret inconfessable i la Marta (Lluïsa Castells) és una doctora que vol ajudar la parella a sortir de la crisi. Tots quatre formen un mosaic de la humanitat contemporània, amb les seves pors i esperances, els seus conflictes i desitjos mai realitzats.

L'Endemà Informa: 40 anys de mite

Avui, dia 9 d'Octubre de 2007, es compleixen els 40 anys de l'assassinat d'Ernesto "Che" Guevara, una figura que ha acabat esdevenint una icona del segle XXI i un símbol per a molts moviments vinculats amb la lluita per la llibertat, fins i tot, lluny de l'Amèrica Central en la que va desenvolupar la seva activitat política i de lluita i compromís.

Avui es destapen mil i un fils argumentals al voltant de l'assassinat del revolucionari argentí. Molts afirmen que va ser una conxorxa del seu amic i company Fidel Castro, que suposadament hauria fet matar Guevara, però tot acaba semblant una altra conxorxa per fer de Fidel un dictador capaç d'assassinar als seus "germans". D'altres defensen la idea que el Che va morir tot i que els Estats Units mai va donar l'ordre que així ocorregués. Segons aquests analistes, el tirà Barrientos l'hauria fet matar a Bolívia en contra de la voluntat de la principal potència del món, que mai hagués volgut que Guevara es convertís en el símbol que finalment ha esdevingut.

Les circumstàncies reals que van envoltar la mort d'Ernesto Che Guevara de la Serna, en un indret de la selva boliviana, però, no són tan evidents com la història convencional ens ha intentat explicar. Sembla ser que certament no van ser els aparells secrets del govern americà (C.I.A) els qui van ordenar l'assassinat. Ben al contrari. Alguns documents procedents de la intel·ligència americana aporten una nova versió sobre el que va passar la nit d'aquell 9 d'Octubre de 1967.

Després de 40 anys escribint llibres, assaigs i de dur a terme investigacions dedicades a la vida i a la mort del Che, la idea que els Estats Units, i més concretament la Central Intelligence Agency, va ser l'impulsor de l'assassinat del lider revolucionari es desfà lentament però clamorosa. Les ordres que van arribar a Bolivia procedents de Washington eren de detindre'l viu. "Keep Him Alive", deien des de la capital americana.

El pla, segons aquestes darreres dades, era atrapar-lo i empresonar-lo a Panamà per a ensenyar al món el poder del liberalisme i arruinar així l'aleshores primogènit govenr de Castro a Cuba, un Castro que volia ampliar la revolució a tota Llatinoamèrica i convertir la zona en un altre Vietnam.

Finalment, René Barrientos, militar i dictador de Bolívia, va ordenar, saltant-se tot tipus d'ordre americana, que el Che fos executat a la selva. La ordre va arribar per ràdio, des de La Paz, just quan se'n va asseventar que s'havia detingut el Che

Amb la mort de Guevara es crea el mite que els Estats Units volien evitar crear. Amb els anys, les samarretes amb la cara del Che es troben repartides per tot el món, i simbolitzen que un dia la llibertat pot arribar, tal vegada, a partir de la revolució. Avui en dia molts dels països d'Amèrica del Sud estan dirigits per personatges que, aparentement, busquen seguir les mateixis ideologies que Guevara. Hugo Chávez a Veneçola, Evo Morales a Bolívia, i en menor mesura Lula Da Silva a Brasil i Daniel Ortega a Nicaragua, amén de la gobernant de Chile, Michelle Bachelet. Actualment Sudamèrica és més revolucionària que mai. O almenys això és el que volem creure. Sabem que hi ha corrupció i dictadures opresores... però cal creure que la lluita coninua

"Hasta la Victória Siempre!"

L'Endema Informa: Avui comença la 40ena edició del Festival Internacional de Sitges

Sitges serà a partir d'avui la capital de la ciència ficció i el cinema de terror. El cinema fantàstic aterra de nou amb el seu màxim esplendor a la població catalana, on es podran degustar pel·lícules com Redacted, de Brian de Palma o Cassandra's dream, de Woody Allen, amén de l'esperada El Orfanato, representant espanyola als Oscars. Des d'avui i fins el proper dia 14, Sitges es convertirà en un lloc terrorific per als espantadissos, i idíl·lic per als cinèfils.
Sitges inicia avui el que serà la 40ena edició d'un dels festivals més esperats del circuit europeu. Després d'haver tingut a Quentin Tarantino com a President del Jurat, o haver ofert un autèntic homenatge a David Lynch l'any passat, l'edició d'enguany del festival es presenta com una autèntica joia... I no només pel 40é aniversari, sinó també per les ansies de moltes espectadors de consumir bon cinema de terror, una cosa que darrerament pobla en massa les sales dels cinemes mundials amb títols tan reconeguts com Hostel.

Del reguitzell de films que es projectaran (més d'un centenar) en deu dies, veurem quin és l'escollit pel jurat per endur-se el guardó de millor pel·lícula.

L'Endema Informa: 50 anys de l'Sputnik

Avui, dia 4 d'Octubre, es compleixen 50 anys del llençament del que va ser el primer satèl·lit artificial llençat per la humanitat a l'espai. Es tracta de l'Sputnik, una bola d'acer de poc més de 80 quilos de pes i 60 centímetres

L'Sputnik va estar tres setmanes donant voltes a la Terra, tres setmanes en les que va realitzar 1.400 òrbitres completes. El satèlit estava coronat per quatre antenes que llençaven una emissió que molts radioaficionats es van llençar a perseguir.No va ser tant la importància del que va permetre l'Sputnik sinó la victòria en la cursa espaial que protagonitzaven les dues potències mundials d'aleshores, la URSS i els Estats Units. Va ser gràcies a l'Sputnik, a la posterior missió amb el primer passatger viu, la gossa Laika, i la primera missió tripulada (tan sols set anys més tard), la de l'astronauta Leonov (que va donar nom a una de les naus de la pel·lícula 2010 Una Odissea 2), que la Unió Soviètica avantajava i de quina manera els americans en aquesta peculiar guerra tecnològica.

L'Sputnik, que en rus vol dir "colega", representa l'inici del que molts han titllat de farsa, del que molts han titllat d'innecessari, del que molts han titllat de megalòmen, la cursa espaial.

L'Endemà recomana: Magic "Magic"

Ja està a la venda el nou disc del BOSS, de Bruce Springsteen, "Magic". Un treball en el que el cantant nordamericà torna al panorama musical amb la que, de sempre, ha estat la seva companyia, la E Street Band. Al mes de Novembre arribarà a l'Estat Espanyol. Actuarà a Madrid i Barkaldo.

Ja fa cinc anys que el Boss no treballa amb la seva banda, el darrer treball va ser aquell meravellos "The Rising"."Magic" arriba després que Bruce presentés per internet a finals d'agost "Radio Nowhere", el single amb que s'estrenava el de Nova Jersey després d'aquell acústic del 2005 anomenat "Devilts and Dust".

"Magic" el quinzé disc a de seva carrera, és un treball amb 12 temes plens de meravellosa música. 35 anys després de pujar per primera vegada a un escenari, Bruce fa una posada en escena impecable juntament amb la E Street Band. Un treball digne del Boss, que segur que no farà cap falera comprar als fans més aferrims... als que no ho som tant, el gaudirem d'altres maneres...

L'Endemà informa: 79 anys de "Un Chein Andalou"

L'1 d'Octubre de 1928 s'estrenava a Le Studio des Ursulines de París la pel·lícula de Luís Buñuel amb guió de Salvador Dalí i ell mateix.

Es tracta d’un curtmetratge surrealista de 17 minuts de durada, sense diàlegs i amb música de Wagner compartida amb un tango argentí. Considerat el film més significatiu del cinema surrealista, el seu rodatge va durar 15 dies i és la plasmació de dos somnis, un de Dalí i l’altre de Buñuel. Estava interpretat per Simone Maureill i Pierre Batcheff, i els mateixos Dalí i Buñuel, a més de Jaume Miravitlles. Poc després, Batcheff i Maureill se suïcidarien amb escassa diferencia de temps.

Des de l'Endemà cel·lebrem aquest aniversari... perquè el 79 i no un altre? doncs perquè l'absurditat i la incoherència eren bases importants del surrealisme. Recomanem a tots plegats que le reviseu...